 |
| Al Casino d'Hostalets de Pierola |
 |
| Poc després de Can Claramunt |
 |
| Prop de Montardit |
 |
| Sant Jaume Sesoliveres |
 |
| Després de la Fortesa |
 |
| Can Cardús |
 |
| Empenyem bicis després de les Tarumbes |
 |
| A l'horitzó la silueta inconfusible del campanar de la Granada |
 |
| Vorejant Vilafranca prop de Ca n'Aixelà |
 |
| A Santa Margarida i Els Monjos, la Filo Martinez, alcaldessa en funcions, ens signa els salconduits |
 |
| Pujant cap a la Casa Alta |
 |
| Des del Pla de les Palmeres veiem la darrera pujada abans de Vilanova |
 |
| Als nostres peus Vilanova i la Geltrú, final de la ruta |
 |
| I això és tot amics! |
7a etapa: Hostalets de Pierola – Vilanova i la Geltrú
(25 agost '15)
Distància: 60,04 kms
Distància: 60,04 kms
Desnivell + acumulat: 690 mts
Desnivell - acumulat: 1018 mts
Temps damunt la bici: 6h 7min
Temps damunt la bici: 6h 7min
Altitud máxima: 356 mts (Hostalets de Pierola)
El darrer dia es lleva amb un esmorzar al Casino d'Hostalets, una petita joia d'aquestes que et trobes de tant en tant als poblets de Catalunya. És el primer dia que veiem diaris des que vam marxar. Tot va fent igual: que si el Barça, que si el procés, que si l'Estat... En fi, els deixem estar perquè encara ens amargaran aquest matí assolellat que ens ha vingut a rebre per acabar la ruta.
Sortim d'Hostalets pel mateix carrer al costat del Casino, en direcció sud-est. Anem a buscar Mas Marquet des d'on anirem més o menys paral·lels a la carretera deixant Piera a la nostra dreta. Travessem per sota la via del tren i ens encarem cap a la urbanització de Can Claramunt. La voregem pel Camí Romeu fins que, gairebé al final d'aquest carrer, girem a l'esquerra en direcció sud cap a Can Torres de la Mata i el Maset de Montardit. El paisatge ja és plenament penedesenc, la vinya senyoreja pertot.
Al cap de poc arribem a Sant Jaume Sesoliveres i l'atravessem buscant el camí de Sant Sadurní o Disseminat de la Torre, en direcció sud-est, que ens portarà fins al petit nucli de la Fortesa. Una placa a la paret ens convida a parlar bé "Per la vostra pròpia dignitat i la dels altres". Ho signa la "Lliga E (espanyola?) contra el mal parlar".
El camí des d'Hostalets fins aquí ha fet baixada. A partir d'ara anirem fent lloms. Aquest primer desnivell és d'una mica més de 120 mts. Un cop superat el camí torna a baixar fins a trobar el Riu Bitlles, a l'alçada de les caves Segura Viudas, ja dintre el terme de Torrelavit.
Un altre llom (d'un centenar de metres de desnivell) ens separa de Can Rossell de la Serra on hem arribat després de seguir la carretera que porta a Sant Sadurní d'Anoia (BP-2151) durant aproximadament mig quilòmetre i agafar un trencall també asfaltat a mà dreta. (BV-2151). Després ens hem trobat el nucli de Les Parellades i Ca l'Avi, que només hem vorejat per arribar-nos a Les Tarumbes (quin nom més evocador!). Allà hem menjat una mica mentre ens posàvem a l'ombra perquè el sol ja castiga de valent.
Unes obres ens han obligat a fer un petit tomb i baixar al torrent des d'on hem hagut d'empènyer un altre cop les bicis (ara feia temps que no ho fèiem). Un cop superat això el camí segueix unes vinyes en línia recta per l'anomenada Serra del Gat fins que gira de cop en direcció sud-est per a travessar el torrent de Mas Rovira i deixar-nos al Corral del Mestre. Tot i que alguns de la colla en som, de mestres, no ens hi quedem pas. Encara ens queda un altre torrent, el dels Brivons o Can Cartró.
Més o menys a aquesta alçada hem tingut una punxada i, mentre la reparàvem, hem rebut la trucada de la Jordina Camps, tècnica de l'ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, demanant-nos per on paràvem i a quina hora arribaríem. Es veu que ens volen fer unes fotos a l'alçada de Ca n'Ayxelà. Li hem dit que encara trigaríem una miqueta, però que anés posant el cava en fresc (bé, de fet no ho he dit però estaria bé que ho hagués fet).
De seguida que hem reprès la marxa ens ha aparegut al fons, inconfusible, la silueta del campanar de la Granada, la darrera pujada -això sí molt suau- abans d'arribar als Monjos. Un cop a la Granada la ruta gira cap a l'oest per a buscar el nucli de les Cabanyes. Allà farem una paradeta-sorpresa a casa de la Carme, una de la colla que aquest any no ha pogut venir amb nosaltres. La trobem a casa i, evidentment, no sap quina cara posar davant d'aquesta visita inesperada. L'animem a que ens acompanyi fins als Monjos. No costa gaire convèncer-la, de seguida ja s'ha posat el mallot i ha tret la bici.
De les Cabanyes agafem el trencall que va cap a Pacs, passant pel darrere de la muntanya de St. Pau. I des de Pacs seguim el camí asfaltat que enllaça amb la carretera de Vilafranca a la Múnia. Just quan la trobem la travessem per anar cap al nucli de Cal Salines i arribar finalment a Sta. Margarida i els Monjos. Però abans, a mig camí, a l'alçada de Ca n'Ayxelà ja ens vénen a trobar el Cuca i la Queta i, de seguida, apareixen la Jordina i la Imma Pulido, la responsable de comunicació i promoció turística. Ens fan algunes fotos. Sembla que tornem d'una mena d'aventura heroica. Bé, en certa manera, es pot dir així, si tenim en compte tots els esforços que hem hagut de fer per arribar fins aquí. Només fa una setmana que vam sortir de Llívia però sembla que faci molt més temps. Abraçades i converses entretallades. Els nostres amics del Lluçanès (el Cuca i la Queta) ens han acompanyat fins al final i això ens emociona.
Però no ens podem entretenir massa perquè la Filo Martínez, l'alcaldessa en funcions de Sta. Margarida i els Monjos, ens espera (perquè la "de veritat", l'Imma Ferret, està de vacances) Així que fem unes darreres pedalades (1 km i 1/2) i ens arribem fins a l'ajuntament. I allà retrobem el ritual del segellat dels salconduits i xerrem una estoneta amb els responsables (fins i tot hi retrobo una ex-alumna, la Laura!) I la foto de la Filo amb 4 dels nostres que són del municipi (per a ser exactes de la Ràpita). Hi ha un ambient de celebració que s'extén a l'aperitiu que fem abans de dinar en un restaurant. I això que encara no hem arribat a la platja! Però és hora de dinar i la calor apreta de valent, així que ara toca jalar i beure i després… ja veurem!
I tant si ho veiem! Amb la panxa plena i el vi al cap tornem a agafar la bici, ara sí, per arribar a Vilanova i la Geltrú. La il·lusió per acabar el camí ens dóna forces. Així que ens adrecem cap a la Ràpita i girem cap al polígon de l'Estació per a passar per sobre de les vies i, al cap de no res, ja som al Castell de Penyafort. No puc evitar de tenir un record per al Santi Casañas, la persona que me'l va ensenyar per dintre, però que ara fa gairebé un any que ens va deixar…
El camí s'enfila amb ganes, després del torrent de les Borrolleres en direcció cap a Mas Ballestar. I continua pujant amunt fins que ateny la carena (278 mts). Després baixa de cop fins al fondo de la Bovera que va resseguint cap amunt amb ganes (arribem fins als 325 mts) passant prop de la Casa Alta fins que arriba al Pla de les Palmeres. Ens queda la darrera pujada -ara sí- que ens deixa en un mirador excepcional sobre el mar a uns 280 mts d'altitud amb Vilanova als nostres peus. Comencem un descens vertiginós. La tarda ja està força avançada, de manera que quan arribem a la platja el sol ens regala els darrers rajos. Hi ha una llum molt especial, aquella que dóna a les fotos una calidesa extraordinària. Un cop més els nostres amics ens hi esperen. El Cuca i la Queta, tan o més contents que nosaltres que haguem arribat a la fi d'aquest antic camí ramader, el Camí de Marina, de les prades de la Cerdanya a les planes del Penedès, des de Llívia a Vilanova i la Geltrú. Un camí que esperem que d'altres ressegueixin després de nosaltres. Esperem haver contribuït a fer-ho possible.
Més o menys a aquesta alçada hem tingut una punxada i, mentre la reparàvem, hem rebut la trucada de la Jordina Camps, tècnica de l'ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, demanant-nos per on paràvem i a quina hora arribaríem. Es veu que ens volen fer unes fotos a l'alçada de Ca n'Ayxelà. Li hem dit que encara trigaríem una miqueta, però que anés posant el cava en fresc (bé, de fet no ho he dit però estaria bé que ho hagués fet).
De seguida que hem reprès la marxa ens ha aparegut al fons, inconfusible, la silueta del campanar de la Granada, la darrera pujada -això sí molt suau- abans d'arribar als Monjos. Un cop a la Granada la ruta gira cap a l'oest per a buscar el nucli de les Cabanyes. Allà farem una paradeta-sorpresa a casa de la Carme, una de la colla que aquest any no ha pogut venir amb nosaltres. La trobem a casa i, evidentment, no sap quina cara posar davant d'aquesta visita inesperada. L'animem a que ens acompanyi fins als Monjos. No costa gaire convèncer-la, de seguida ja s'ha posat el mallot i ha tret la bici.
De les Cabanyes agafem el trencall que va cap a Pacs, passant pel darrere de la muntanya de St. Pau. I des de Pacs seguim el camí asfaltat que enllaça amb la carretera de Vilafranca a la Múnia. Just quan la trobem la travessem per anar cap al nucli de Cal Salines i arribar finalment a Sta. Margarida i els Monjos. Però abans, a mig camí, a l'alçada de Ca n'Ayxelà ja ens vénen a trobar el Cuca i la Queta i, de seguida, apareixen la Jordina i la Imma Pulido, la responsable de comunicació i promoció turística. Ens fan algunes fotos. Sembla que tornem d'una mena d'aventura heroica. Bé, en certa manera, es pot dir així, si tenim en compte tots els esforços que hem hagut de fer per arribar fins aquí. Només fa una setmana que vam sortir de Llívia però sembla que faci molt més temps. Abraçades i converses entretallades. Els nostres amics del Lluçanès (el Cuca i la Queta) ens han acompanyat fins al final i això ens emociona.
Però no ens podem entretenir massa perquè la Filo Martínez, l'alcaldessa en funcions de Sta. Margarida i els Monjos, ens espera (perquè la "de veritat", l'Imma Ferret, està de vacances) Així que fem unes darreres pedalades (1 km i 1/2) i ens arribem fins a l'ajuntament. I allà retrobem el ritual del segellat dels salconduits i xerrem una estoneta amb els responsables (fins i tot hi retrobo una ex-alumna, la Laura!) I la foto de la Filo amb 4 dels nostres que són del municipi (per a ser exactes de la Ràpita). Hi ha un ambient de celebració que s'extén a l'aperitiu que fem abans de dinar en un restaurant. I això que encara no hem arribat a la platja! Però és hora de dinar i la calor apreta de valent, així que ara toca jalar i beure i després… ja veurem!
I tant si ho veiem! Amb la panxa plena i el vi al cap tornem a agafar la bici, ara sí, per arribar a Vilanova i la Geltrú. La il·lusió per acabar el camí ens dóna forces. Així que ens adrecem cap a la Ràpita i girem cap al polígon de l'Estació per a passar per sobre de les vies i, al cap de no res, ja som al Castell de Penyafort. No puc evitar de tenir un record per al Santi Casañas, la persona que me'l va ensenyar per dintre, però que ara fa gairebé un any que ens va deixar…
El camí s'enfila amb ganes, després del torrent de les Borrolleres en direcció cap a Mas Ballestar. I continua pujant amunt fins que ateny la carena (278 mts). Després baixa de cop fins al fondo de la Bovera que va resseguint cap amunt amb ganes (arribem fins als 325 mts) passant prop de la Casa Alta fins que arriba al Pla de les Palmeres. Ens queda la darrera pujada -ara sí- que ens deixa en un mirador excepcional sobre el mar a uns 280 mts d'altitud amb Vilanova als nostres peus. Comencem un descens vertiginós. La tarda ja està força avançada, de manera que quan arribem a la platja el sol ens regala els darrers rajos. Hi ha una llum molt especial, aquella que dóna a les fotos una calidesa extraordinària. Un cop més els nostres amics ens hi esperen. El Cuca i la Queta, tan o més contents que nosaltres que haguem arribat a la fi d'aquest antic camí ramader, el Camí de Marina, de les prades de la Cerdanya a les planes del Penedès, des de Llívia a Vilanova i la Geltrú. Un camí que esperem que d'altres ressegueixin després de nosaltres. Esperem haver contribuït a fer-ho possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada