3r dia: Coll de Merolla - Sta. Maria de Matamala

De bon matí a Coll de Merolla

Coll de la Palomera

La Palomera

Coll de Faig General

Al Pla de Llentes

        

Dinem al collet de Janes

Desmuntant alforges per a passar alguns trams

Retrobem la pista en direcció a Cal Sastre

Santa Maria de Matamala

Casa de colònies al costat de l'església de Sta. Maria de Matamala

3a etapa: Coll de Merolla -  Sta Maria de Matamala

(21 agost '15)

Distància: 20,66 kms

Desnivell + acumulat: 627 mts 

Desnivell - acumulat: 761 mts 

Temps damunt la bici: 5h 18 min
Altitud máxima: 1378 mts  (Coll de Faig General)

El dia es lleva assolellat però encara algunes boires baixes que enteranyinen aquests prats que ja reben els primers raigs del dia. Deixem el refugi del Coll de Merolla amb la idea que avui, finalment, tindrem un recorregut molt més ciclable que els dies anteriors. Comencem una pista molt agradable -tot i així no ens lliurem d'alguna arrossegada- que, sense massa desnivells, ens porta a Coll de l'Arç, després a Coll de la Palomera i, finalment a Coll de Faig General, el punt més alt de la ruta d'avui. Dalt del coll triguem una estona a trobar el camí de baixada. Finalment ens decidim per un que té unes marques grogues (i blaves en sentit contrari al nostre), que és el que segueix més clarament el track que ens marca el gps. El Cuca ja ens va dir ahir que aquests senyals van ser fets per una colla que va fer el camí des del Lluçanès (les grogues per una gent del Moianès però només es veuen en sentit de pujada).

A partir  d'aquí la pista es converteix en un corriol més o menys ample a estones, amb petits saltants rocosos de tant en tant que cal superar. Entretingut, però res a veure amb la jornada d'ahir baixant del Coll de la Bona. Seguim la Serra de les Ajagudes (o Les Girades diu el cartell). Al cap de cop tornem a trobar una pista que ens porta al Pla de Llentes on el Cuca ens havia dit que antigament s'hi feia la tria dels ramats, o sigui, on es separaven les ovelles perquè cada pastor pugués seguir el seu camí. Ara hi ha una casa imponent, molt ben restaurada que domina també una ampla franja del vessant a sota seu. El Cuca ens va dir que si hi trobàvem l'amo el saludéssim, que li agradaria parlar amb nosaltres, però no hi ha ningú.

Aviat a la baixada trobem el Coll de Can Carles. D'allí arrenca una forta pujada que està encimentada i ens du fins a Cal Gil. En aquest punt dubtem i acabem prenent un camí a la nostra dreta que després de pujar un tram manté l'altitud durant una estona. Aquí ja hem deixat els senyals grocs i blaus. Poc a poc el camí es torna a enfilar i es va fent cada cop més estret i rocallós. Això ens obligarà a empènyer les bicis una bona estona. El sol peta de valent i comencem a tenir gana. Abans d'arribar al collet de Janes el Pep Padró té una punxada… amb un clau de ferrar cavalls! Ja és mala sort. Solventem la punxada i ens arribem al coll on els companys ja ens esperen, a punt de dinar. Sota d'un pi roig fem una migdiadeta breu que s'agraeix.

Reprenem el camí de baixada però un cop més el pas es torna lent perquè, sovint, cal salvar petits desnivells que amb la bici carregada esdevenen laboriosos. Després d'un tram final molt costerut i relliscós -hem de treure alforges i tot- anem a petar a una pista just a sobre d'una pila de troncs tallats i amuntegats que acaba de complicar la maniobra. Pàciència, com sempre. Un cop a la pista el descens és molt més ràpid. Passem per les ruïnes d'una masia i, després, per Cal Sastre, on el camí ja és asfaltat. Just aquí comença a ploure, així que ens posem els impermeables mentre esperem a veure si afluixa o no. Al cap de poc seguim i de seguida arribem a Sta Maria de Matamala i no a Sta Maria de Les Lloses com preteníem. Segurament la desviació que hem pres a Cal Gil n'és la causa.

Arribar a Sta Maria de Matamala i posar-se a ploure amb ganes és tot u. De fet ens cau una bona tempesta de la que ens refugiem com podem sota uns castanyers prop de la carretera. Truquem al Cuca -que ens esperava a Les Lloses- perquè sàpiga on som. De seguida el tenim amb nosaltres. Li preguntem si sap on podem allotjar-nos. Assenyala un hostal que hi ha just al nostre darrere. Hi anem però està ple. L'encarregat ens diu que al costat de l'església hi ha una casa de colònies. Hi truquem i… eureka! Tenen lloc només que ens haurem d'esperar perquè ells no hi seran fins més tard. Cap problema: ens esperem en un menjador de l'hostal mentre demanem unes begudes i alguna coseta per a picar. I reprenem les converses amb el nostre pastor de capçalera mentre a fora en cau una de valenta. 

Més tard ens arribarem a la casa de colònies i ens instal·lem. Malgrat la casa ja és vella té l'encant que es troba en una petita placeta al costat de l'església que és alhora un excel·lent mirador sobre la vall. La pluja ja ha passat. Ara s'endevina una forta tempesta de llamps i trons molt més lluny, sobre el Lluçanès que ens espera l'endemà. Amb aquest retruny llunyà que es fa agradable d'escoltar perquè ja estem a recer -i perquè ja costa molt de sentir a les nostres terres tempestes com aquesta- reprenem el ritual de dutxes, rentades… i fins i tot encenem un foc per poder assecar la roba. Demà estarà òbviament fumada.

Després baixem a sopar a l'hostal i entre menges, converses i ratafies acaba el dia.