Els cavalls ja són al Garraf

18 cavalls passaran l’hivern al Parc del Garraf després de recórrer 200 km pel camí ramader de Marina




Una manada de 18 cavalls de la Fundació Miranda van arribar ahir dilluns (11 desembre per al lector ) al Parc del Garraf, de la Xarxa de Parcs Naturals del Diputació de Barcelona, on hi passaran els mesos d’hivern, després d’haver recorregut prop de 200 km seguint el camí ramader de Marina, que son els que separen el pla de l’Orri, a la serra del Catllaràs, a l’Alt Berguedà, d’Olivella, al Parc del Garraf.

Si voleu saber-ne més seguiu llegint a laVeu.info. (Nota apareguda el 12 de desembre del 2017)

Els cavalls ja trepitgen el Camí Ramader de Marina!



(La Vanguardia, 4 de novembre de 2017)

(La Rella. publicació del Lluçanès)

Una primera manada d'eugues ha començat a fer el Camí Ramader de Marina. Allò que us explicàvem de la Fundació Miranda ja és un fet!

La notícia, com podeu veure,  també ha aparegut en un mitjà del Lluçanès: LA RELLA. 

3a Fira de la Trashumància: Xerrada sobre el Camí Ramader de Marina


Ahir al vespre vaig assistir a una taula rodona sobre trashumància, camins ramaders i el Camí Ramader de Marina al Molí del Foix, dins de la 3a Fira de la Trashumància de Santa Margarida i Els Monjos. Va ser un acte molt especial, ple de l'estimació a la nostra memòria històrica però amb una clara intenció de futur. Un futur molt més respectuós amb el nostre territori, un futur ple de propostes per als pobles i contrades per on passa el Camí Ramader de Marina, un futur que reclama també una manera millor de viure.
Pot semblar una mica abrandat això que acabo de dir però aquest és l'esperit que es respirava per part dels diferents ponents que hi van participar:  Magí Miret, arqueòleg, Enrique Castro de la Plataforma Defensem l'Ortoll-St Gervasi, de Vilanova i la Geltrú, Joan Rovira, expert en camins ramaders i transhumància, Rosa Galindo de la Fundació Miranda, santuari de cavalls lliures, situada al l'Alt Berguedà. En Josep M Calaf, tècnic de l'Ajuntament de Sta. Margarida i Els Monjos, va fer de moderador de la xerrada.

D'esquerra a dreta: Enrique Castro, Magí Miret, Rosa Galindo, Joan Rovira i Josep M Calaf.

M'és impossible aquí fer un resum del que es va arribar a dir. No vaig prendre notes i van ser moltes les informacions que es van donar. Em quedo amb la constància de tancats per a la ramaderia -aquí al Penedès-Garraf- des del Neolític i l'ús mantingut d'aquesta activitat en èpoques posteriors (edat del ferro, ocupació romana i època medieval). Alguns jaciments: a la Mola del Garraf, a la Serra de les Gunyoles, a la serra de Font-rubí i a la zona de Begues. Em va fascinar l'aportació que, des de l'arqueologia, va fer en Magí Miret per a poder confirmar aquestes localitzacions i usos. 
L'entusiasme va créixer amb les aportacions del Joan Rovira -de qui ja hem parlat en aquest blog molts cops. Va donar molts detalls sobre la trashumància al Penedès i la seva vinculació amb el Pirineu. Detalls escoltats de viva veu dels hereus d'aquells que els han viscut fins fa quatre dies (60 o 70 anys...). 
El tercer en aparèixer, l'Enrique Castro, va mostrar com l'interès totalment altruista de persones -la majoria ja jubilades o en edat de ser-ho- ha aconseguit treure a la llum, netejar i fer útil avui dia, un dels camins que havien quedat abandonats en un espai entre la platja i la urbanització a Vilanova i La Geltrú, el racó conegut com l'Ortoll o el camí d'Adarró. Escoltar-lo explicant com, sense demanar permís a ningú, van començar a treure males herbes i brossa, a refer els marges de pedra fins que algú de l'administració es va interessar per aquella acció va ser tot un exemple de com la societat civil pot tirar endavant molts projectes sense recursos. I que aquest entusiasme acaba contagiant després  la solidaritat de gent molt diversa, i, finalment, acaba fent possible que ajuntaments o entitats diverses acabin per col·laborar-hi. Especialment emotiu va ser quan explicà quan van descobrir que aquells camins que ells estaven senzillament posant de nou al servei de la gent tenien un rerefons històric molt important. I d'aquí al lligam amb el Camí Ramader de Marina tot va ser un moment.
L'aportació de la Rosa Galindo va ser la cirereta d'aquesta "explosió" de positivisme. La Fundació Miranda -va explicar- va començar com un projecte personal i familiar per tal de trobar un lloc on poder ajudar a cavalls recuperats. A partir d'aquí i per "casualitats" -en les que no creu- el seu projecte ha acabat enllaçant amb el Camí Ramader de Marina i aquesta tardor-hivern es farà la primera transhumància amb 18 cavalls de la seva fundació. (si voleu més dades visiteu el seu web).

Ja ho veieu, un munt d'energia positiva que ens va embolcallar durant un parell d'hores. Una energia que, segur, tindrà els seus fruits. D'entrada amb  els projectes que cadascú d'ells tiren endavant. I després amb les connexions que entre tots no paren de créixer. 

Jo mateix vaig saber ahir que l'Enrique i un company seu van saber del Camí Ramader de Marina a través d'aquest blog. I gràcies a això fa quatre dies que han tornat de fer el camí sencer a peu, durant uns tretze dies. Ens hem donat els contactes. La il·lusió continua.

La "mascota-logo" del Camí Ramader de Marina

I per si encara voleu o podeu arribar-vos a Sta. Margarida i Els Monjos aquest cap de setmana, aquí teniu el programa sencer.







1r Congrés de Transhumància de Catalunya


El mateix dia que nosaltres fèiem la xerrada a Vilafranca s'iniciava el 1r Congrés de Transhumància de Catalunya a Lleida, que tindrà continuïtat a Sta. Margarida i els Monjos i a Tremp. Si voleu saber-ne més aneu al seu facebook:  https://www.facebook.com/camiramaderdemarina/

Projecció del Camí Ramader de Marina en btt al CEP

El Camí Ramader de Marina en btt. De la Cerdanya al Penedès pels vells camins dels ramats. from AUGUST on Vimeo.


El proper divendres 7 d'octubre a 2/4 de 10 del vespre tindrà lloc al local del CEP (Centre Excursionista del Penedès) al carrer Pare Martí Grivé 11 de Vilafranca del Penedès, la xerrada sobre el Camí Ramader de Marina en btt que vàrem fer l'estiu de l'any passat.
Passarem unes quantes fotografies mentre expliquem la nostra experiència en la recuperació d'aquest vell camí ramader. Hi haurà un petit ressopó al final.
No cal dir que hi sou convidats!

El cant del pastor (Francesc Pujols)


Ahir vaig acabar la presentació del Camí Ramader de Marina amb un fragment d'El cant del pastor, de Francesc Pujols, un poema d'una bellesa i tristesa corprenedores. Aquí el teniu complet.
Per si us interessa, n'he fet un comentari més ampliat al meu blog.

Ja hem presentat el Camí Ramader de Marina en bici


Ha estat un acte ben dissenyat, en un espai -El Molí del Foix- molt acollidor i ple de l'energia de temps antics, com part del que presentàvem.
Agrair d'entrada la complicitat -i la presència- de l'Elies, l'alcalde de Llívia, del Cuca i la Queta -els nostres més il·lustres seguidors-, del  David, regidor de Lluçà i de l'Eva, ex-alcaldessa. I dels amics i coneguts que han vingut a conèixer una mica més aquest camí que, esperem, esdevingui aviat una realitat que d'altra gent pugui gaudir. I un agraïment especial als amfitrions, el Josep M Calaf i la Jordina Camps que hi han posat tota la cura perquè fos un acte polit i entranyable.
Deixo per al final -però no per això el menys important, com diuen els anglesos- la nostra admiració més sincera cap al Joan Rovira, alma mater d'aquest projecte, que ha estat capaç d'explicar en un temps rècord l'ànima del Camí Ramader de Marina. I d'encoratjar-nos a experimentar-lo.
Deia l'Elies que de "valents" hem passat a "herois", un cop vistos els obstacles que hem hagut de superar amb la bici a l'esquena.  Si ja he dit altres cops que ens sentíem pioners d'aquest camí recuperat puc dir ara que ens sentirem més que satisfets si, amb el temps, entrem a formar part de la seva llegenda. Al costat dels veritables herois, els pastors, fills d'un temps on tot era molt més difícil i on la vida de cada dia era ja una veritable prova de superació.

Presentem la nostra experiència a la Fira de Transhumància de Sta. Margarida i els Monjos


7è dia: Hostalets de Pierola - Vilanova i la Geltrú

Al Casino d'Hostalets de Pierola

Poc després de Can Claramunt

Prop de Montardit

Sant Jaume Sesoliveres

Després de la Fortesa


Can Cardús


Empenyem bicis després de les Tarumbes

A l'horitzó la silueta inconfusible del campanar de la Granada

Vorejant Vilafranca prop de Ca n'Aixelà

A Santa Margarida i Els Monjos, la Filo Martinez, alcaldessa en funcions, ens signa els salconduits

Pujant cap a la Casa Alta

Des del Pla de les Palmeres veiem la darrera pujada abans de Vilanova

Als nostres peus Vilanova i la Geltrú, final de la ruta

I això és tot amics! 


7a etapa: Hostalets de Pierola – Vilanova i la Geltrú
(25 agost '15)

Distància: 60,04 kms
Desnivell + acumulat: 690 mts 
Desnivell - acumulat: 1018 mts 
Temps damunt la bici: 6h 7min
Altitud máxima: 356 mts  (Hostalets de Pierola)


El darrer dia es lleva amb un esmorzar al Casino d'Hostalets, una petita joia d'aquestes que et trobes de tant en tant als poblets de Catalunya. És el primer dia que veiem diaris des que vam marxar. Tot va fent igual: que si el Barça, que si el procés, que si l'Estat... En fi, els deixem estar perquè encara ens amargaran aquest matí assolellat que ens ha vingut a rebre per acabar la ruta.
Sortim d'Hostalets pel mateix carrer al costat del Casino, en direcció sud-est. Anem a buscar Mas Marquet des d'on anirem més o menys paral·lels a la carretera deixant Piera a la nostra dreta. Travessem per sota la via del tren i ens encarem cap a la urbanització de Can Claramunt. La voregem pel Camí Romeu fins que, gairebé al final d'aquest carrer, girem a l'esquerra en direcció sud cap a Can Torres de la Mata i el Maset de Montardit. El paisatge ja és plenament penedesenc, la vinya senyoreja pertot.
Al cap de poc arribem a Sant Jaume Sesoliveres i l'atravessem buscant el camí de Sant Sadurní o Disseminat de la Torre, en direcció sud-est, que ens portarà fins al petit nucli de la Fortesa. Una placa a la paret ens convida a parlar bé "Per la vostra pròpia dignitat i la dels altres". Ho signa la "Lliga E (espanyola?) contra el mal parlar".
El camí des d'Hostalets fins aquí ha fet baixada. A partir d'ara anirem fent lloms. Aquest primer desnivell és d'una mica més de 120 mts. Un cop superat el camí torna a baixar fins a trobar el Riu Bitlles, a l'alçada de les caves Segura Viudas, ja dintre el terme de Torrelavit.
Un altre llom (d'un centenar de metres de desnivell) ens separa de Can Rossell de la Serra on hem arribat després de seguir la carretera que porta a Sant Sadurní d'Anoia (BP-2151) durant aproximadament mig quilòmetre i agafar un trencall també asfaltat a mà dreta. (BV-2151). Després  ens hem trobat el nucli de Les Parellades i Ca l'Avi, que només hem vorejat per arribar-nos a Les Tarumbes (quin nom més evocador!). Allà hem menjat una mica mentre ens posàvem a l'ombra perquè el sol ja castiga de valent. 
Unes obres ens han obligat a fer un petit tomb i baixar al torrent des d'on hem hagut d'empènyer un altre cop les bicis (ara feia temps que no ho fèiem). Un cop superat això el camí segueix unes vinyes en línia recta per l'anomenada Serra del Gat fins que gira de cop en direcció sud-est per a travessar el torrent de Mas Rovira i deixar-nos al Corral del Mestre. Tot i que alguns de la colla en som, de mestres, no ens hi quedem pas. Encara ens queda un altre torrent, el dels Brivons o Can Cartró. 
Més o menys a aquesta alçada hem tingut una punxada i, mentre la reparàvem, hem rebut la trucada de la Jordina Camps, tècnica de l'ajuntament de Sta. Margarida i els Monjos, demanant-nos per on paràvem i a quina hora arribaríem. Es veu que ens volen fer unes fotos a l'alçada de Ca n'Ayxelà. Li hem dit que encara trigaríem una miqueta, però que anés posant el cava en fresc (bé, de fet no ho he dit però estaria bé que ho hagués fet).
De seguida que hem reprès la marxa ens ha aparegut al fons, inconfusible, la silueta del campanar de la Granada, la darrera pujada -això sí molt suau-  abans d'arribar als Monjos. Un cop a la Granada la ruta gira cap a l'oest per a buscar el nucli de les Cabanyes. Allà farem una paradeta-sorpresa a casa de la Carme, una de la colla que aquest any no ha pogut venir amb nosaltres. La trobem a casa i, evidentment, no sap quina cara posar davant d'aquesta visita inesperada. L'animem a que ens acompanyi fins als Monjos. No costa gaire convèncer-la, de seguida ja s'ha posat el mallot i ha tret la bici.
De les Cabanyes agafem el trencall que va cap a Pacs, passant pel darrere de la muntanya de St. Pau. I des de Pacs seguim el camí asfaltat que enllaça amb la carretera de Vilafranca a la Múnia. Just quan la trobem la travessem per anar cap al nucli de Cal Salines i arribar finalment a Sta. Margarida i els Monjos. Però abans, a mig camí, a l'alçada de Ca n'Ayxelà ja ens vénen a trobar el Cuca i la Queta i, de seguida, apareixen la Jordina i la Imma Pulido, la responsable de comunicació i promoció turística. Ens fan algunes fotos. Sembla que tornem d'una mena d'aventura heroica. Bé, en certa manera, es pot dir així, si tenim en compte tots els esforços que hem hagut de fer per arribar fins aquí. Només fa una setmana que vam sortir de Llívia però sembla que faci molt més temps. Abraçades i converses entretallades. Els nostres amics del Lluçanès (el Cuca i la Queta) ens han acompanyat fins al final i això ens emociona.
Però no ens podem entretenir massa perquè la Filo Martínez, l'alcaldessa en funcions de Sta. Margarida i els Monjos, ens espera (perquè la "de veritat", l'Imma Ferret, està de vacances) Així que fem unes darreres pedalades (1 km i 1/2)  i ens arribem fins a l'ajuntament. I allà retrobem el ritual del segellat dels salconduits i xerrem una estoneta amb els responsables (fins i tot hi retrobo una ex-alumna, la Laura!) I la foto de la Filo amb 4 dels nostres que són del municipi (per a ser exactes de la Ràpita). Hi ha un ambient de celebració que s'extén a l'aperitiu que fem abans de dinar en un restaurant. I això que encara no hem arribat a la platja! Però és hora de dinar i la calor apreta de valent, així que ara toca jalar i beure i després… ja veurem!
I tant si ho veiem! Amb la panxa plena i el vi al cap tornem a agafar la bici, ara sí, per arribar a Vilanova i la Geltrú. La il·lusió per acabar el camí ens dóna forces. Així que ens adrecem cap a la Ràpita i girem cap al polígon de l'Estació per a passar per sobre de les vies i, al cap de no res, ja som al Castell de Penyafort. No puc evitar de tenir un record per al Santi Casañas, la persona que me'l va ensenyar per dintre, però que ara fa gairebé un any que ens va deixar
El camí s'enfila amb ganes, després del torrent de les Borrolleres en direcció cap a Mas Ballestar. I continua pujant amunt fins que ateny la carena (278 mts). Després baixa de cop fins al fondo de la Bovera que va resseguint cap amunt amb ganes (arribem fins als 325 mts) passant prop de la Casa Alta fins que arriba al Pla de les Palmeres. Ens queda la darrera pujada -ara sí- que ens deixa en un mirador excepcional sobre el mar a uns 280 mts d'altitud amb Vilanova als nostres peus. Comencem un descens vertiginós. La tarda ja està força avançada, de manera que quan arribem a la platja el sol ens regala els darrers rajos. Hi ha una llum molt especial, aquella que dóna a les fotos una calidesa extraordinària. Un cop més els nostres amics ens hi esperen. El Cuca i la Queta, tan o més contents que nosaltres que haguem arribat a la fi d'aquest antic camí ramader, el Camí de Marina, de les prades de la Cerdanya a les planes del Penedès, des de Llívia a Vilanova i la Geltrú. Un camí que esperem que d'altres ressegueixin després de nosaltres. Esperem haver contribuït a fer-ho possible.

6è dia: Manresa - Hostalets de Pierola

Preparant les bicis a l'alberg de Manresa

Al santuari de la Salut de Viladordis

Vista de Montserrat des del Turó Sant Jeroni sobre el Pont de Vilomara


Prop de Marganell

Enfilant el camí cap a Can Maçana



Àrea recreativa de Can Maçana

Seguint el "camí de les batalles" cap al Bruc

Pas sota la nacional II prop de Can Dalmasses

Baixant cap al torrent de Pierola

Prop d'Hostalets

Al Casino d'Hostalets

Can Roviralta, on vam allotjar-nos




6a etapa: Manresa – Hostalets de Pierola
(24 agost '15)

Distància: 44,33 kms
Desnivell + acumulat: 1059 mts 
Desnivell - acumulat: 934 mts 
Temps damunt la bici: 5h 22min
Altitud máxima: 711 mts  (Coll de Can Maçana)



Ens llevem d'hora -com gairebé sempre que podem- i, després d'esmorzar a l'alberg atravesem Manresa per anar a buscar la ruta que ahir vam deixar al Guix, només que ara, per no haver de tornar a passar per aquella entrada tan transitada, ens dirigirem directament a l'enllaç amb Viladordis, un petit nucli als afores de la ciutat. 
Per a mi és una espècie de viatge en el temps, de tornada a la meva infantesa quan, amb només deu o onze anys,  enfilava els carrers del meu barri, la Sagrada Família -els límits del qual arribaven llavors ja fora de Manresa-, i caminant m'arribava fins al camp de futbol que hi havia davant l'església de la Salut. Un camí que llavors vaig fer un munt de vegades i del qual ara en sóc plenament conscient: uns 3 kms! (digues ara a un nen que camini 6 kms entre anada i tornada per a jugar a futbol, a veure què et diu). Un camp que, ja us ho podeu imaginar, no era ni de gespa natural ni artificial, ni tan sols de sorra.
En fi, deixem les batalletes personals. Avui ens hi hem arribat, doncs, per a seguir el cami ramader de Marina que hi passa just per davant. Només que avui el camp de futbol ja no existeix, s'ha quedat en camp a seques. A l'església de la Salut prenem aigua de la font del mateix nom, que promet ser bona, i seguim pel camí que, al cap de poc, travessa la carretera que porta al Pont de Vilomara i enfilem per sota dels costers de Cal Gravat a Bufalvent. Passem pel camp on vaig trobar fa un parell de setmanes el ramat d'ovelles ripolleses del Jan, que ara ja està llaurat de nou i hi han plantat hortalisses. La ruta s'enfila en direcció sud progressivament seguint la Costa de les Arnaules. A la nostra esquerra ja veiem les cases del Pont de Vilomara a l'altre costat del Llobregat, ja força avall.
De cop el camí gira cap a l'oest i comença a davallar buscant Castellgalí, el nostre proper objectiu. Abans de fer-ho, però, ja ens apareix la silueta de Montserrat que cada cop veiem més a prop. Com que hem girat cap a sudest ens trobem el Cardener i el travessem per un pont a tocar del nucli de la Fàbrica, molt a prop també del punt on Cardener i Llobregat es troben, conegut com a Dosrius o l'Aiguabarreig.
Travessem Castellgalí -bé la part de baix perquè el nucli ens queda enfilat a la nostra dreta- fins a trobar la zona coneguda com a Mas Planoi, una urbanització, i ens endinsem per un circuit de carrers (C/ Música, C/ de Montserrat, C/ Til·lers) fins a trobar l'inici del camí a Montserrat assenyalat per partida triple (C.Ex. Bages, Diputació i Camí de Sant Jaume). Aquest camí puja i baixa sense gaires desnivells, passant pel nucli de Can Beu des d'on davalla fins a la carretera de nou, a tocar de la Fassina. La seguim i al cap d'uns 2 kms. apareix Marganell, també enfilat a la nostra dreta. Decidim fer una paradeta per carregar d'aigua i menjar algun ganyip abans de començar la veritable pujada a Can Maçana, però al final trobem un bar obert i, inevitablement, ens entaulem. La noia que el porta queda entusiasmada amb la ruta que estem fent i, segurament, amb la idea que -si acaba arribant a bon terme- això signifiqui que més caminants i ciclistes passaran, com nosaltres, a prendre's un respir (i una cerveseta).
Cal dir que, poc abans, hem deixat uns senyals a mà esquerra que baixaven al torrent per a enfilar-se en direcció a Montserrat. Hem descartat aquest camí perquè ja el dia que vam venir a mirar-ho amb el Joan ens vam trobar un ciclista que ens el va desaconsellar. Almenys per anar-hi en bici. El camí alternatiu l'agafem en una curva força pronunciada, just abans del camp de futbol, gairebé a la sortida del poble. Al mig de la corba, a mà esquerra hi ha l'indicador. Com que a més a més és en pujada, s'ha de vigilar aquesta maniobra per si baixa algun cotxe accelerat.
El camí comença suau fins que, després de travessar la riera de Marganell pel pont petit, s'enfila amb ganes però a un ritme que, tot i la càrrega que portem, es pot seguir perfectament. La paret montserratina ja s'imposa arreu davant nostre. 
La calor apreta amb ganes quan arribem al nucli de les Cases d'en Massacs, emmarcat per una avinguda de xiprers. Continuem pujant a bon ritme en direcció sud fins a prop de Ca l'Oliver. Allà el camí gira de cop cap a nord-est per a tornar de seguida cap a la direcció original adreçant-se a la carretera de Can Maçana a Montserrat. Les darreres rampes són molt dures però moren de seguida a peu de carretera, a una mica més de 2 kms del coll. A partir d'aquí, tot i un  lleu ventet de cara que ens frena una mica, en poca estona som al coll (711 mts).
Després d'una breu paradeta a l'àrea de descans per a refer-nos de la pujada, agafem el Camí de les Batalles, que rememora les que es van dur a terme contra el francès amb l'ajut de l'inestimable Isidre Lluçà, alies "el timbaler del Bruc". Després d'una breu pujada inicial la ruta comença a baixar amb força fins al poble del Bruc, on busquem un bar per a prendre una beguda fresca i menjar una mica. Després de voltar una estona amunt i avall acabem fent-ho en un forn-bar a la mateixa carretera que travessa el poble. Ens ho prenem amb calma. Els entrepans estan boníssims. Potser el fet que feia dies que no menjàvem un pa acabat de fer i ben sucat amb tomàquet hi té a veure.
Després dels tallats-cafès ens deixondim un cop més. No sabem encara on dormirem i val la pena aprofitar les hores. El Mallo ens porta fins a una font vora el torrent perquè la coneguem. Tot i la frescor del lloc acabem marxant-ne cosits a picades pels mosquits. De seguida anem a parar a un camí paral·lel a la N-II que atravessem per un túnel subterrani just quan arribem al Bruc Residencial. El camí segueix el torrent de les Comes fins que, de cop gira al nord-est per a entrar a la urbanització de Can Dalmases pel C/ Linde. De seguida gira a la dreta pel C/ Gandesa fins a trobar l'Avinguda de Pierola que seguim cap al sud-oest. La mateixa avinguda ens treu de la urbanització i ens fa pujar uns 70 mts cap a St. Cristòfor. Des d'allí baixem per la carena de les Colomeres fins al nucli de Pierola.
Des d'aquí, un cop enfilada la Costa de Can Ponç ens trobem la carretera B-231 que uneix Masquefa amb Esparreguera i la seguim durant aproximadament un quilòmetre fins que girem a l'enquerra i prenem una pista que ens durà directament als Hostalets de Pierola. Ens arribem al Casino del poble on prenem un refresc mentre ens informem sobre on poder passar la nit. Resulta que hi ha un alberg municipal Can Roviralta (*) que està molt bé. Ens hi arribem però està tancat i no hi ha manera de contactar-hi per telèfon fins que, després d'unes quantes gestions de la Montse Rico,  ve un encarregat municipal i ens deixa les claus per a nosaltres. Hem fet la gestió per telèfon i ens han fet la confiança sense ni veure'ns les cares!!! Resulta que l'alberg ha estat ocupat aquests dies per un casament i just avui l'han deixat, o sigui que no hi ha totes les habitacions preparades. Però, com que estarem sols, ens ho podem organitzar com vulguem!! Tothom s'espavila a buscar una habitació tranquil·la, allunyada -per una nit- dels roncs dels altres (bé, tampoc són tan forts…). Tot l'alberg per naltros sols, que bé!
Un cop dutxats, instal·lats i nets tornem al casino on soparem a la fresca -una fresca que comença a notar-se cada cop més. Ja hem decidit què farem l'endemà. Davant la disjuntiva de desviar-se cap a Mediona a buscar el bypass que ens va proposar el Joan o seguir directes cap al Penedès i arribar un dia abans a casa, l'assemblea es decanta per aquesta segona opció. Ja hem contactat amb la Jordina, de l'ajuntament dels Monjos, i ja ens esperen per a fer-nos fotos i segellar el salconduit.  Vaja que gairebé semblarem uns herois tornant d'una expedició al Pol Nord. No puc dir que ens hi haguem acostumat però ja forma part de la ruta d'aquest any saber que n'hi ha d'altres que estan pendents del que fas i que volen saber per on pares. La nostra ruta s'apropa a la fi, ja som a tocar de Vilanova. Demà, però ens espera encara un dia ple d'emocions.

(*) Resulta que és la casa -bé un petit palauet- d'un antic indiano, Josep Roviralta Figueras, que feia negocis de vi a l'Argentina i es va fer construir aquesta esplèndida torre d'estiueig. Avui és de propietat municipal i acull al costat les instal·lacions del centre d'interpretació de les troballes del Miocè fetes al terme, entre les que destaca l'hominid batejat com a Pau (Pierolaphitecus Catalaunicus).

5è dia: Prats de Lluçanès - Manresa

A Prats de Lluçanès

Pel serrat de les Comes

Sant Pau de Pinós

Ermita de Sant Amanç

El Lluçanès (mirant cap a St. Feliu Sasserra)

Sant Jordi de Lloberes

Sallent

Reprenent forces

La muntanya de residus salins de Sallent

Al Parc de l'Agulla a Manresa (al fons Montserrat)



5a etapa: Prats de Lluçanès – Manresa
(23 agost '15)

Distància: 56,92 kms
Desnivell + acumulat: 948 mts 
Desnivell - acumulat: 1437 mts 
Temps damunt la bici: 6h 15min (aprox)
Altitud màxima: 779 mts (alt de Camprodon)

De bon matí desperto la Roser -que només obre el porter automàtic des de dalt perquè li pugui deixar les claus del polisportiu a l'escala- i anem a esmorzar. Tot i que ens hem llevat d'hora, entre una cosa i l'altra acabarem sortint més enllà de les 9. Però vaja, que són vacances i la ruta avui no sembla que presenti gaires problemes (per ara). Així que, amb tota la parsimònia del món atravessem Prats en direcció oest i ens enfilem poc a poc mentre la vila va quedant sota nostre. Un cop som al Serrat de les Comes el camí gira cap al sud-est, una direcció que anirem mantenint fins a Sallent. És una pista ampla i sense massa desnivell que va atravessant lloms entre alzines. 
Al cap d'una estona va a espetegar a la carretera que porta cap a Navàs. Seguim un quilòmetre amb una forta pujada i tornem a sortir a mà dreta, a l'alçada del mas de Camprodon, on ens espera una alzina monumental. Al cap de poc trobem el nucli de Sant Pau de Pinós, al voltant de l'església romànica del mateix nom. Ens hi estem una estoneta  abans que els mosquits ens en facin marxar.
Just després de Sant Pau tenim dubtes sobre quin camí seguir. El track del gps ens fa endinsar-nos en el bosc i baixar per un camí força enrevessat. Busquem una alternativa que segueixi més la carena -com el Joan ens havia dit- però després de fer uns quants tombs i anar a parar un altre cop a la carretera decidim seguir el camí inicial. Baixem doncs pel rec de Rocafesa cap a la Casa Cremada i l'ermita de Sant Amanç i el mas de Pedrós. Un cop allí tornem a dubtar perquè hi ha un tram molt dret que evitem fent un petit tomb. Fa una estona que ens hem trobat uns caminants que segueixen el GR. Com que nosaltres ens anem trobant amb petits problemes, encara que als plans els avancem al cap d'una estona ens tornen a encalçar. 
El camí va planejant fins una mica abans de Sant Jordi de Lloberes en què, de cop, fa unes rampes força dretes. És aquesta mania de posar les esglésies als llocs alts, ja se sap. Es tracta d'una ermita romànica molt senzilla però amb encant. Un absis gairebé tan ample com la nau principal i una espadanya acaben de rematar-la. Des d'aquí es veu una bona vista del Lluçanès i del Bages cap al qual ens adrecem.
A partir d'aquí i fins a Sallent seguirem una pista molt ampla i en bon estat que, tot seguint la carena -com ens havia dit el Joan- ens permetrà guanyar quilòmetres sense  massa esforç passant molt a prop de Sant Miquel de Terradelles i el Coll de Comadoms fins al Collet de la Portella. Comença a ser tard i tenim gana. I Sallent no arriba mai tot i que gairebé l'ensumem. Seguim la carena del Morral fins al nucli de Serraïma i, ara sí, emprenem una ràpida baixada fins aquesta població bagenca. El sol peta amb ganes, i, el que és més important: la Montse Mateu ens hi espera i potser ens haurà buscat un lloc per  a dinar!
I efectivament, la Montse ens acondueix cap a un restaurant on farem un àpat espectacular. Era tard i la gana ens apretava. Com la calor, que avui ja es fa sentir més que en dies anteriors, es nota que anem davallant. El Cuca i la Queta també se'ns afegeixen a les postres (ja porten quatre dies amb nosaltres). Cap allà a 2/4 de 6 decidim que ja és hora de reprendre la marxa si volem arribar a Manresa a una hora decent. Per cert, que ja tenim allotjament perquè el meu pare -tinc la meva família a Manresa- s'ha arribat fins a l'alberg per comprovar si estava obert i ens han reservat lloc. 
O sigui que sortim de Sallent amb la panxa plena -i amb alguna copeta- però sabent que no hem de patir per on passarem la nit. El camí, un cop atravessat el Llobregat pel pont vell, segueix pel marge dret de la imponent muntanya de sal i s'enfila cap als Plans de Riudor. A partir d'aquí planeja i emprèn la baixada cap a Santpedor. Abans la Queta ens fa algunes fotos amb la muntanya de Montserrat de fons, objectiu de demà.
Arribem a Santpedor pel nord i seguim els carrers per on entraven els ramats -passem pel costat del Portal de Sta. Anna- que coincideixen amb els que envoltaven l'antic casc del poble. Atravessem la carretera i fem un petit tomb anant a trobar el polígon industrial  i passar per sobre de la via del tren Manresa-Sallent per a girar de seguida cap a l'oest i recuperar el camí que, cap al sud, ens porta als Aiguamolls de la Bòvila que deixem a la nostra dreta. 
Gairebé dos quilòmetres després ens trobem la Sèquia de Manresa, un canal medieval que porta l'aigua del Llobregat des de Balsareny a la capital del Bages. Per a l'època en què es va fer constitueix tota una obra d'enginyeria que va solucionar els seculars problemes de sequera d'aquesta zona. La seva construcció i l'oposició del bisbat de Vic va donar lloc als fets que explica la llegenda de la Misteriosa Llum i que es rememoren durant la Fira de l'Aixada. Després d'explicar-los tot això i del fet de saber que la sèquia ens aconduirà al mateix punt que la carrerada convenço els meus companys a seguir-la en aquest tram. És un caminet estret que avança al costat del canal, superant de tant en tant algun pontet. Tot això mentre la tarda ens va envoltant amb els seus rajos groguencs. Una delícia! 
La Sèquia desemboca al Parc de l'Agulla, un gran llac artificial que s'ha convertit en un dels espais lúdics més freqüentats pels manresans. Ens fem una altra foto amb el llac i Montserrat al fons i seguim cap a Manresa. La carrerada ens obligaria a travessar la nacional que va cap a Vic per un pas elevat situat al barri del Guix -prop dels bombers- i seguir en direcció cap al Grau després de travessar el polígon industrial del mateix nom, però, com que hem d'anar a l'alberg seguim en direcció cap al centre de Manresa entrant per la mateixa carretera N-141 o carretera de Vic.
Després de tants dies per camins tranquils l'entrada en una ciutat ens atabala una mica. Sort que aviat arribem a l'alberg del Carme situat just al costat d'aquesta església, casualment la que apareix en la llegenda del miracle de la Llum. L'alberg està molt ben acondicionat i, a més, es troba al bell mig del cas antic, cosa que ens permetrà després de sopar arribar-nos fàcilment al passeig per a sopar alguna cosa. Manresa està en plens preparatius de la Festa Major i això es nota perquè hi ha molt ambient pel carrer. Després de sopar no m'atreveixo a emular la visita nocturna de la Roser però, com a mínim, porto els meus companys pels carrers de la meva infantesa i joventut: la plaça Sant Domènec, el carrer del Born, la plana de l'Om, Sant Miquel, la plaça de l'ajuntament, el carrer Sobrerroca... No sé on són els rentadors -ni si encara estan dempeus- però els explico un miracle de Sant Ignasi just al davant del pou de la gallina. Ben mirat no està malament la ruta turística d'avui, amb dos miracles i tot!