 |
| Preparant les bicis de bon matí |
 |
| Empenyent cap al Coll de les Bruixes |
 |
| A l'esquerra cap a Coll de les Bruixes, a la dreta cap a Coll Tallat |
 |
| A Coll Tallat |
 |
| Alpens |
 |
| A Santa Eulàlia de Puig-Oriol ens signen el salconduit |
 |
| La masia El Graell (segles XVII - XVIII) |
 |
| Al poliesportiu de Prats de Lluçanès |
4a etapa: Sta Maria de Matamala – Prats de Lluçanès
(22 agost '15)
Distància: 33,69 kms
Distància: 33,69 kms
Desnivell + acumulat: 591 mts
Desnivell - acumulat: 890 mts
Temps damunt la bici: 4h 4min
Temps damunt la bici: 4h 4min
Altitud máxima: 1162 mts (una mica més amunt de Coll Tallat)
Després de les tempestes d'ahir el dia sembla encara mig endormiscat quan ens llevem i treiem el cap pel balcó de la casa. Un cel tapat i moltes bromes per la vall i entre els turons que, a mesura que anem fent els preparatius, s'aniran desfent. Fins i tot hi ha un moment que els raigs esbiaixats de llevant formen un arc de Sant Martí esplèndid que es veu complet d'una punta a l'altra de la vall.
Ens arribem primer al forn del poble per a esmorzar una miqueta: unes coques fantàstiques i algunes magdalenes que guardarem per més tard. Mentre ens esperem a fora el forner circula entrant i sortint per a carregar el cotxe amb els sacs que ha de repartir.
Un cop tret el ventre de penes arranquem per la carretera en direcció a Sta Maria de les Lloses. Una mica abans d'arribar-hi trobem el trencall a mà dreta que ens marca el gps però aviat ens adonem que no va més enllà de la masia de Les Selles d'on, per cert, han sortit una camada de gossos defensant el seu territori. Parlem amb els de la masia i ens indiquen que el camí surt abans d'aquest punt, mig quilòmetre enrere, al mig d'una llarga recta. Retrocedim, doncs, i avancem per una pista en bon estat -molla, lògicament, per les pluges d'ahir- que aviat s'enfila i ens obliga a empènyer la bici en algun tram. Fins que ens trobem un canvi sobtat: la ruta que seguim deixa la pista i s'enfila a l'esquerra per un pas que fa feredat de com és d'enfilat. Segur que ens obligarà a treure alforges i empènyer les bicis. Fem una exploració i comprovem que, un cop salvat aquest pas, el camí segueix també sent molt costerut i relliscós. Mirem al mapa i al gps les alternatives que tenim i decidim no pujar pel Coll de Soler (o de les Bruixes) i buscar el pas més clar que és per Coll Tallat: s'hi arriba fins dalt per una pista ben marcada als mapes.
Com que el coll és més a l'est el camí fa un tomb planejant en aquesta direcció abans d'emprendre la pujada directa. El camí coincideix durant un bon tros amb el que condueix a l'ermita de Sta. Margarida de Vinyoles, però just al Collet de les Oracions es bifurca i agafem el de l'esquerra. Ja falten uns escassos 300 mts que fem amb ganes d'arribar-hi i fer una paradeta. Ens premiem amb les magdalenes que hem comprat aquest matí.
El corriol cap a Alpens surt amagat entre el bosc en direcció sud-est. Sort del cartell indicador. Després de transitar per un senderó ens trobem circulant per un terra despullat de terra, atravessat sovint per unes lloses de pedra que apareixen arreu que obliguen a una mica de prudència. En poc més de mitja horeta el camí desemboca en una pista ampla que ens durà fins a la carretera, a mig quilòmetre d'Alpens.
La visió d'Alpens, despres de tres dies passant per nuclis molt petits, ens impressiona. Fa tants dies que parlàvem de quan arribaríem a Alpens que ja fèiem la broma sobre si existia o no, com si fos una mena de Shangri-la. Però existeix i és un poble preciós. Donem un tomb pels seus carrers abans de decidir-nos a seure a la terrassa del Casino. A cada racó apareix una escultura feta de ferro forjat: una representant el Manelic de Terra Baixa, una altra -de factura més moderna- un contrabaix; en una plaça n'hi ha una de monumental que representa els onze músics de la cobla al voltant d'una partitura que s'enfila en espiral…
Comprem una mica de fruita i ens entaulem. Primer que si una cerveseta i unes patates, però aviat demanem permís per a treure les nostres viandes i fer un dinar com Déu mana -bé, com mana el déu de la carrerada: formatge, pernil, fuet, sardines…
Abans de marxar entrem al Teatre del Casino, una sala esplèndida com devien tenir molts pobles antigament i que aquí s'ha conservat gairebé intacta. A les parets llegim els cartells de les representacions de Pastorets "El bressol de Jesús" (en la versió que en féu Frederic Soler "Pitarra" a finals del XIX), o "La Llum de l'Establia" de Folch i Torres, els balls dels anys 40 i 50, i d'altres obres teatrals, sainets i drames antics.
Abans que ens agafi la mandra de després de dinar agafem les bicis i refem el tram de carretera fins a trobar l'enllaç amb el camí uns 300 mts abans de l'entrada d'Alpens, a l'alçada de Ca l'Andri. A partir d'aquí ens acompanya una pista que serpenteja suaument sobre els lloms fins a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol. Allà ens espera el Jordi Comelles, un dels tècnics de l'ajuntament, que ens ha de segellar el salconduit. Mentre ho estem fent comencen a caure unes gotes que ens fan dubtar si continuar cap a Prats o no. Decidim esperar una estoneta i al cap de poc la pluja s'atura. Tirem avall.
Poc després de la sortida del poble, just quan deixem la carretera per a prendre el camí a l'esquerra apareix la masia de l'Almató, al racó de la vinya, tal com m'havia indicat el Jordi. Em fa una il·lusió especial passar-hi perquè és allí on, als anys 50, mentre el meu pare instal·lava un equip de gasoil que els havia de produir l'electricitat, va tenir un accident important. Per un descuit la flama d'un bufador es va posar en contacte amb el gasoil i se li encengué tota la cama. Llavors aquest tipus de ferides no eren de fàcil curació, així que va haver de patir una recuperació llarga i dolorosa. Per sort avui dia només en queda l'anècdota, que rememoro mentre passem pel mig de la masia.
Continuem baixant, a estones pel camí, a estones per la carretera, fins a Sta Creu de Joglars on la ruta gira de cop cap a la dreta en un angle de 90 graus per a dirigir-se cap a Prats de Lluçanès. Aquí la carretera comença a pujar ja amb ganes perquè ha de salvar el desnivell del coll (situat a uns 700 mts) que ens en separa. Mentre pugem la figura del santuari de Lurdes se'ns imposa dominant una vista esplèndida sobre tot el Lluçanès.
A Prats retrobem el Cuca -que ens ha trucat fa poc demanant-nos on érem- i, un cop més, compartim amb ell l'alegria de veure'ns. Volem mirar si podem passar la nit a Prats. Jo li comento potser la nostra amiga comuna, la Roser Reixach, ens podria donar un cop de mà. Sé que era fora aquests dies i no sé si ja ha tornat. Mentre intentem buscar el seu telèfon apareix la Glòria, una amiga seva, i ens confirma que és a Prats, i la truca. "Vine al passeig que hi ha algú que et vol veure". Ella resulta que està molt enfeinada en un tema informàtic i ara no pot sortir de casa. Doncs hi passarem nosaltres. Dit i fet ja som trucant a la porta i, en sortir, queda parada de veure tanta gent de cop. Però s'activa de seguida i amb el seu nervi característic ens acompanya a la recerca dels possibles allotjaments. Que no són gaires perquè alguns, com la Fonda, han tancat. Després d'uns quants intents fallits ens arribem a l'ajuntament. L'alcalde, l'Isaac Peraire és de vacances, però la Montse Juvanteny ja està al cas i ens busca una solució: el polisportiu -ja hi estem acostumats, oi?- que deixarà a la nostra total disposició. I això que l'ajuntament de Prats no és dels "oficials" del camí de Marina, però ha posat tota la seva hospitalitat al nostre servei.
Mentre esperem l'encarregat que ens obrirà les dutxes -ara està a la piscina del poble- ens prenem una cerveseta i la fem petar amb la Roser. Després al vespre tornarem al passeig a sopar en aquesta terrasseta i ens posarà al dia dels seus projectes actuals: la Trencadansa -una dansa popular de Prats de la qual està a punt de publicar un llibre- i el que ara mateix la té entusiasmada, l'estudi dels dietaris de soldats de la guerra civil, una aproximació molt personal a aquest desgraciat episodi de la nostra història. I la documentació dels tribunals militars de l'època que ara, passats més de 50 anys, ja estan a l'abast del públic. I el secret de les fosses comunes. Massa secrets, massa dolor amagat…
Però jo em sento feliç d'haver retrobat la Roser i haver compartit aquests moments. I sobretot ens sentim molt agraïts de l'esforç que tant ella com l'ajuntament de Prats ha fet per a acollir-nos. Esperem que sigui un pas més en la implicació d'altres consistoris en aquest camí ramader de Marina que anem seguint.
De nit, abans d'anar a dormir, la Roser ens fa una ruta turística nocturna per Prats. Els vells rentadors, les cases dels prohoms, la fonda de tota la vida ara tancada, l'ermita de la Bona Sort… I alguna casa en venda que, per si de cas, la Roser ens presenta. De moment, però, no ens decidim.
El corriol cap a Alpens surt amagat entre el bosc en direcció sud-est. Sort del cartell indicador. Després de transitar per un senderó ens trobem circulant per un terra despullat de terra, atravessat sovint per unes lloses de pedra que apareixen arreu que obliguen a una mica de prudència. En poc més de mitja horeta el camí desemboca en una pista ampla que ens durà fins a la carretera, a mig quilòmetre d'Alpens.
La visió d'Alpens, despres de tres dies passant per nuclis molt petits, ens impressiona. Fa tants dies que parlàvem de quan arribaríem a Alpens que ja fèiem la broma sobre si existia o no, com si fos una mena de Shangri-la. Però existeix i és un poble preciós. Donem un tomb pels seus carrers abans de decidir-nos a seure a la terrassa del Casino. A cada racó apareix una escultura feta de ferro forjat: una representant el Manelic de Terra Baixa, una altra -de factura més moderna- un contrabaix; en una plaça n'hi ha una de monumental que representa els onze músics de la cobla al voltant d'una partitura que s'enfila en espiral…
Comprem una mica de fruita i ens entaulem. Primer que si una cerveseta i unes patates, però aviat demanem permís per a treure les nostres viandes i fer un dinar com Déu mana -bé, com mana el déu de la carrerada: formatge, pernil, fuet, sardines…
Abans de marxar entrem al Teatre del Casino, una sala esplèndida com devien tenir molts pobles antigament i que aquí s'ha conservat gairebé intacta. A les parets llegim els cartells de les representacions de Pastorets "El bressol de Jesús" (en la versió que en féu Frederic Soler "Pitarra" a finals del XIX), o "La Llum de l'Establia" de Folch i Torres, els balls dels anys 40 i 50, i d'altres obres teatrals, sainets i drames antics.
Abans que ens agafi la mandra de després de dinar agafem les bicis i refem el tram de carretera fins a trobar l'enllaç amb el camí uns 300 mts abans de l'entrada d'Alpens, a l'alçada de Ca l'Andri. A partir d'aquí ens acompanya una pista que serpenteja suaument sobre els lloms fins a Sta. Eulàlia de Puig-Oriol. Allà ens espera el Jordi Comelles, un dels tècnics de l'ajuntament, que ens ha de segellar el salconduit. Mentre ho estem fent comencen a caure unes gotes que ens fan dubtar si continuar cap a Prats o no. Decidim esperar una estoneta i al cap de poc la pluja s'atura. Tirem avall.
Poc després de la sortida del poble, just quan deixem la carretera per a prendre el camí a l'esquerra apareix la masia de l'Almató, al racó de la vinya, tal com m'havia indicat el Jordi. Em fa una il·lusió especial passar-hi perquè és allí on, als anys 50, mentre el meu pare instal·lava un equip de gasoil que els havia de produir l'electricitat, va tenir un accident important. Per un descuit la flama d'un bufador es va posar en contacte amb el gasoil i se li encengué tota la cama. Llavors aquest tipus de ferides no eren de fàcil curació, així que va haver de patir una recuperació llarga i dolorosa. Per sort avui dia només en queda l'anècdota, que rememoro mentre passem pel mig de la masia.
Continuem baixant, a estones pel camí, a estones per la carretera, fins a Sta Creu de Joglars on la ruta gira de cop cap a la dreta en un angle de 90 graus per a dirigir-se cap a Prats de Lluçanès. Aquí la carretera comença a pujar ja amb ganes perquè ha de salvar el desnivell del coll (situat a uns 700 mts) que ens en separa. Mentre pugem la figura del santuari de Lurdes se'ns imposa dominant una vista esplèndida sobre tot el Lluçanès.
A Prats retrobem el Cuca -que ens ha trucat fa poc demanant-nos on érem- i, un cop més, compartim amb ell l'alegria de veure'ns. Volem mirar si podem passar la nit a Prats. Jo li comento potser la nostra amiga comuna, la Roser Reixach, ens podria donar un cop de mà. Sé que era fora aquests dies i no sé si ja ha tornat. Mentre intentem buscar el seu telèfon apareix la Glòria, una amiga seva, i ens confirma que és a Prats, i la truca. "Vine al passeig que hi ha algú que et vol veure". Ella resulta que està molt enfeinada en un tema informàtic i ara no pot sortir de casa. Doncs hi passarem nosaltres. Dit i fet ja som trucant a la porta i, en sortir, queda parada de veure tanta gent de cop. Però s'activa de seguida i amb el seu nervi característic ens acompanya a la recerca dels possibles allotjaments. Que no són gaires perquè alguns, com la Fonda, han tancat. Després d'uns quants intents fallits ens arribem a l'ajuntament. L'alcalde, l'Isaac Peraire és de vacances, però la Montse Juvanteny ja està al cas i ens busca una solució: el polisportiu -ja hi estem acostumats, oi?- que deixarà a la nostra total disposició. I això que l'ajuntament de Prats no és dels "oficials" del camí de Marina, però ha posat tota la seva hospitalitat al nostre servei.
Mentre esperem l'encarregat que ens obrirà les dutxes -ara està a la piscina del poble- ens prenem una cerveseta i la fem petar amb la Roser. Després al vespre tornarem al passeig a sopar en aquesta terrasseta i ens posarà al dia dels seus projectes actuals: la Trencadansa -una dansa popular de Prats de la qual està a punt de publicar un llibre- i el que ara mateix la té entusiasmada, l'estudi dels dietaris de soldats de la guerra civil, una aproximació molt personal a aquest desgraciat episodi de la nostra història. I la documentació dels tribunals militars de l'època que ara, passats més de 50 anys, ja estan a l'abast del públic. I el secret de les fosses comunes. Massa secrets, massa dolor amagat…
Però jo em sento feliç d'haver retrobat la Roser i haver compartit aquests moments. I sobretot ens sentim molt agraïts de l'esforç que tant ella com l'ajuntament de Prats ha fet per a acollir-nos. Esperem que sigui un pas més en la implicació d'altres consistoris en aquest camí ramader de Marina que anem seguint.
De nit, abans d'anar a dormir, la Roser ens fa una ruta turística nocturna per Prats. Els vells rentadors, les cases dels prohoms, la fonda de tota la vida ara tancada, l'ermita de la Bona Sort… I alguna casa en venda que, per si de cas, la Roser ens presenta. De moment, però, no ens decidim.
